I Trobada Direccions i Dinamitzacions TASCA

La Trobada s’emmarca en el 30è aniversari de TASCA, una iniciativa que va néixer al 1989 i que aquest 2019 celebra 30 anys de gestió de projectes educatius, socials i culturals. TASCA compta amb un equip consolidat de direccions i dinamitzacions de centres cívics i serveis socioculturals amb persones que fa molts anys que formen part de TASCA i fan possible que haguem arribat on són i també amb noves persones que s’han incorporat als projectes i que tenen molt a dir i a aportar. Des d’aquest context d’experiència i coneixement acumulat hem volgut crear l’espai de Trobada d’Equipaments, per tal de compartir, créixer conjuntament i traçar línies de futur.

La jornada va comptar amb la participació de la direcció i dinamització de l’Espai Jove La Bàscula, l’Espai 12@16 i la Tarda Jove, l’Espai d’Adolescents La Clau, Medi Obert a Rubí, el Punt Info Jove Sant Martí, el Centre Cívic Besòs, el Centre Cívic Parc Sandaru, el Centre Cívic Sant Jordi Ribera Baixa i el Centre Cívic Palmira Domènech (que ens van fer d’amfitriones).

Durant la primera part del matí vam aproximar-nos als projectes per a joves i adolescents que s’estan desenvolupant actualment al Districte de Sants Montjuïc i al Districte de Sant Martí. Després d’un esmorzar conjunt, vam poder conèixer bones pràctiques que s’estan duent a terme des dels centres cívics a Barcelona i al Prat de Llobregat i les línies de treball en medi obert a Rubí.

Vam tancar el matí amb una visita guiada al Centre cívic Palmira Domènec; l’equipament, de nova creació, va ser inaugurat el mes de març i en aquest moment l’equip està treballant en crear un relat comunitari del barri com a primera fase per a establir vincles amb el territori.

Es va sumar al nostre dinar a La Capsa en Carles Sala, director de Cultura de Proximitat de l’ICUB, al qual vam convidar també a la trobada per tal de reflexionar conjuntament amb els equips sobre l’evolució i trajectòria dels equipaments de proximitat en els darrers anys.

En Carles Sala va apuntar com a línia estratègia la descentralització: fer polítiques, no per a les persones, sinó amb les persones, en tant que els centres cívics són el paradigma de la gestió propera al ciutadà i aquesta és una nova filosofia que ha vingut per a quedar-se. En definitiva, es tracta que el públic no sigui un simple receptor, a qui se li ofereix una programació cultural, sinó fer-la créixer amb activitats paral·leles que ho arrelen: apropar-se a les escoles, als mercats, a les places etc.

Per exemple, podem programar una obra de teatre i prou, o bé podem posar sobre la taula una obra de teatre vinculada a un taller d’arts escèniques i convidar a una associació de veïns que participi en el taller; són tres agents que tenen interessos comuns i des de l’equipament podem facilitar que es comuniquin i també que, a partir d’aquí, facin créixer les seves xarxes i aliances. Les animadores socioculturals i dinamitzadores del centre som connectors que sortim al carrer, que passegem la ciutat, per crear aquestes connexions. Al cap i a la fi és el retorn a un sistema ‘analògic’, de retorn al contacte de proximitat.

Vam repassar el naixement d’iniciatives com el circuit Barcelona Districte Cultural, un projecte consolidat avui però que, per a tirar-lo endavant, va travessar diferents fases d’implementació. En Carles Sala va destacar que, en aquest projecte, les decisions no les pren un comitè de savis sinó que és prenen amb els 23 centres cívics implicats actualment.

Durant la conversa, van sortir molts punts de debat: per exemple, la reflexió sobre la gratuïtat de la cultura. Si no es paga no té valor, la cultura? Per què no es qüestiona el valor de l’educació pública o de la sanitat pública? I, d’altra banda, la programació cultural d’un centre cívic, per exemple, una obra de teatre, està absorbint el públic que correspondria a d’altres espais professionalitzats de teatre? O s’està creant un nou públic, que s’aproximarà a les arts escèniques i després potser accedirà a sales de teatre per les quals, d’entrada, no s’hagués interessat?

També vam reflexionar sobre el model i la funcionalitat del que entenem per centre cívic i que ara mateix és un marc molt ampli on hi tenen cabuda centres o serveis molt diversos. El centre cívic és un centre de cultura de proximitat? Potser hi ha centres cívics que han deixat de ser-ho i han de ser espais joves, o casals de barri? Quin equip humà ha de tenir un centre cívic? Quins indicadors cal establir-hi? Com implementar indicadors qualitatius? Han de tenir tots una especialització de centre? Quins són els límits per a l’ús dels espais per part dels serveis municipals (hi ha centres cívics sobre habitats per serveis municipals que limiten els usos del centre cívic com a tal). És necessària una definició de les funcions de cada equipament sociocultural per tal de clarificar-ho.

Es va plantejar un debat sobre la importància de repensar les tasques i condicions laborals dels equips de gestió dels centres cívics. Quines són les tasques de l’informador/a? Fins a quin punt volem sobrecarregar-lo amb d’altres funcions que limiten la tasca de proximitat tant important que ha de fer i que no pot fer si n’està fent moltes d’altres -per exemple, la gestió dels cursos i tallers, exposicions, comunicació, etc.-? Com afecten al sector les condicions laborals marcades per administració, empreses i Conveni del Lleure? Juntament amb les millores laborals, va sorgir la importància de la formació continuada: per exemple, una acció formativa sobre temes de gènere pot fer canviar a la persona que hi participa el lloc on està situada, la seva mirada en relació a aquesta qüestió, i a partir d’aquest clic, incidir en la seva tasca diària i transformar-la.

Per últim, en Carles Sala va reflexionar sobre el binomi cultura i educació , sobre la motxilla cultural amb la qual comptem tots els ciutadans, i que té molt a veure amb el barri on hem crescut, amb el nostre context familiar, amb la nostra vinculació (a banda de l’educació formal que d’entrada es posa a l’abast de tothom) a la xarxa de biblioteques, de teatres, al circuit cultural del nostre territori. Està demostrat que aquest és un fet de progrés social. Per això la tasca que s’està fent des dels equipaments socioculturals pren una importància cabdal, perquè la cultura és redistributiva, com ho era abans la sanitat i l’educació.