27 de gener de 2014

Explica una creença de l’Àsia Oriental que un fil vermell invisible connecta aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar el lloc, el temps i les circumstàncies. El fil vermell pot tensar-se o embolicar-se, però mai no es pot trencar.

Des de TASCA ens vàrem proposar organitzar un sopar d’hivern d’empresa al voltant d’aquesta llegenda, sargir la trobada amb unes puntades de fil vermell. Amb aquesta intenció, tots els treballadors i treballadores vam rebre un sobre als nostres domicilis. Contenia un fragment de fil vermell i una targeta, on només hi havia escrites les tres dades bàsiques d’una cita i una frase breu, a mode d’invitació:  ”a l’altre extrem d’un fil vermell sempre hi ha algú que t’espera”.

A_Cegues_Feliu_Ventura_2_TASCA_Projectes_CulturaEl fil ens va dur a un bar, a retrobar les persones que formen part dels diferents equips de TASCA, a reprendre algunes converses i recordar algunes anècdotes. De fons, els estris de cuina s’afanyaven a ultimar el sopar. De sobte una desconeguda es va enfilar dalt d’una cadira i va demanar silenci. Formava part d’una companyia que aquell mateix dia oferia un assaig obert al públic. Ens va explicar la llegenda del fil i que el destí ens havia dut a aquell encreuament de camins. Ens va convidar a assistir a l’assaig, això sí, amb dues condicions: tancar els ulls i deixar-nos portar. Hi vam accedir. Aleshores, un exèrcit d’homes i dones invisibles es va posar en marxa, cobrint els nostres ulls clucs amb un antifaç, agafant amb delicadesa les nostres mans i acompanyant-nos a un destí desconegut. Cecs vam notar el fred del carrer, el sotrac d’un ascensor o la inusual dificultat d’un graó.

De mica en mica, vam ser acomodats en una cadira, davant la foscor d’una ceguesa passatgera i el so d’un acordió. De seguida s’hi van afegir una guitarra i una veu, la de Borja Penalba i Feliu Ventura, respectivament. Privats d’un dels nostres sentits, vam afinar els altres quatre, escoltant les cançons, olorant-ne la lletra, palpant-ne la música, degustant-ne els matisos que a vegades la vista no ens deixa percebre, perquè és quan tanques els ulls que hi veus clar.

L’exercit d’invisibles es va encarregar d’atendre les nostres necessitats, en el silenci de la foscor. Una mà sobre l’espatlla, olor de cítrics, una invitació a aixecar-nos de la cadira i ballar, a cegues, sense saber qui és al teu costat, però amb la certesa que hi ha algú amb qui pots comptar. En Feliu, hi posava lletra: pensa que l’únic que ens salva és notar que em notes i buidar-me per omplir-me sols de tu.

A_Cegues_Feliu_Ventura_TASCA_Projectes_Cultura     A_Cegues_Feliu_Ventura_5_TASCA_Projectes_Cultura

Un concert a cegues és un viatge al present, constatar que no cal anar més lluny, ni endarrere, ni endavant, evitant d’encallar-nos-hi. Un present, que no cap en cap capsa, que mai no és igual, ni s’està quiet.

Després del concert, durant el sopar, algú va dir que els millors regals són aquells que et porten a recórrer camins on els passos no estan marcats. Ens agrada pensar que els millors regals, comencen amb un fil. Vam estirar-lo per veure on ens duia, sense saber que el camí també era especial, que ens hi entortolligaríem i que podríem ser un llaç i un nus, vermells. Els llaços i els nusos tenen molta complicitat i fan la dansa perfecte, l’un al voltant de l’altre, per embolicar el millor regal, el millor present.

A l’altra banda del fil vermell vam trobar-hi en Feliu Ventura i en Borja Penalba, però, una mica més enllà ens vam trobar a nosaltres mateixos, un equip de persones viu, alegre, combatiu, amb ganes de seguir estirant del fil, vers un demà ple de camins.

La discogràfica de Feliu Ventura, Propaganda pel fet, va enregistrar el concert i n’ha editat un vídeo promocional: